UNA ALIADA INESPERADA

                                                                                                                   Londres, 8 d'octubre de 1816

Benvolguda senyoreta Austen,

li escric obeint la petició del nostre amic comú Gordon. Fa poc hem tornat de Suïssa i hem tingut un oratge realment de gossos, imagine que li ho haurà comentat. Si li he de ser sincera, la seua petició m'honora i sedueix la part de mi més vanitosa. L'assassinat del senyor Whigsby és un misteri que vaig seguir de prop en el seu dia quan tan sols era una xiqueta que encara no havia tingut la seua posada de llarg i per això m'agradaria participar-hi en la seua solució. Admet que cal un equip de personalitats diverses i ben preparades per a poder resoldre tal enigma. M'atreviré a fer-li alguns suggeriments per a treballar amb més eficàcia, de tota manera jo mateixa li les traslladaré en persona quan puguem trobar-nos:

-Tractar el misteri com un joc pot resultar banal, fins i tot trobarem veus crítiques que ens censuraran però és durant el joc quan les nostres ments es troben més relaxades i poden reflexionar amb més llibertat. Pense en eixa capacitat que tenen els xiquets i que quan creixem, perdem: la imaginació.

-Els diferents reptes que componen aquest misteri estimularan el nostre esperit competitiu per a arribar a la fi com més prompte millor.

-Endinsar-nos en l'entorn de l'assassinat i les persones que l'habiten afavoriran que desenvolupem un esperit més empàtic que ens acostarà a la resolució i fins i tot, ens ajudarà a comprendre millor tota la conflictivitat que s'està generant dins de les fàbriques i que a tants ens lleva la son. 

-El misteri ens permetrà posar en contacte persones desconegudes i qui sap si d'aquí naixeran noves amistats? Ben cert que de moment ja ens ha posat en coneixement a nosaltres dos, no és veritat?

-El fet de fixar-nos objectius amb terminis determinats ens permetrà de centrar-nos més en la tasca a fer. Mire, hi ha dies que tinc tanta faena en el jardí que si no em programe el temps que dedique a tindre cura de les roses, de les petúnies, de les azalees, m'hi podria passar el temps sencer i se'm faria l'hora del te amb les tisores de podar a la mà. S'ho pot imaginar?

-I finalment l'última reflexió al respecte que puc fer és que les grans idees sempre naixen de diversos caps que pensen a l'hora.

Ja em dirà que en pensa, de tot això. Per a mi la perspectiva de treballar juntes em resulta ben emocionant. No està d'acord?  

Abans d'acomiadar-me, però m'agradaria demanar-li que en pensa d'aquesta qüestió: se li pot tornar la vida a un mort?

Atentament, 

Mary Shelley. 

PD: Percy també sent desitjos de conéixer-la en persona.